diumenge, 31 d’agost de 2008

UTMB 2008. LA CARA I LA CREU

LA CARA

- Abans que res vull felicitar al nostre campió, l'UTMB parlarà català durant molt de temps. En Kílian Jornet amb un temps de 20:56 ha batut el record de la prova i segurament per molts anys. FELICITATS KÍLIAN ETS EL MILLOR!!!




- També vull felicitar i agrair moltíssim a la família Capdevila Gilabert per la seva fantàstica assistència, i suport moral. M´heu acollit com un membre més de la vostra família i ha estat un plaer molt gran compartir amb vosaltres aquests dies. Moltes gràcies Mª Àngels, Júlia i David.

- Sens dubte, la cara de la moneda se l'emporta el meu amic Xavi, quantes coses he d'aprendre de tu... El que més córrer no és el que arriba primer a meta, sino el que a pas de formigueta va fent camí. Jo, quan sigui gran vull ser com tu. Moltes felicitats. La teva arribada a meta i el poder compartir amb tu els darrers metres ha estat molt emocionant. La teva entrada ha estat celebrada per molts, a Chamonix i en la distància pels nostres amics i familiars. Aquesta cursa és una festa pels corredors i els acompanyants... XAVI, GAUDEIX DE LA FESTA. CAMPIÓ!!!!!

- No puc oblidar-me de tota la claca de seguidors, amics, familiars i curiosos que heu visitat el blog i ens heu dedicat un temps per escriure alguna cosa o per tafanejar una miqueta. Els nostres telèfons mòbils no han parat de rebre missatges, tots d'ànims i sobretot, d'amistat. Heu estat genials i generosos amb nosaltres. Us estem molt agraïts. Que divertit que des de la distància de cadascú de vosaltres, hem estat lligats i units. Estem molt contents d'haver pogut compartir amb vosaltres aquests moments dolços, feliços i durs...


LA CREU
A partir del quilòmetre 90, les molèsties al genoll esquerre anaven augmentant. Cada pas era agònic, les baixades eren interminables, les pujades doloroses. Però volia continuar... L'agonia anava en augment, vaig tenir que aturar-me a un control on un metge em va immobilitzar el genoll. Volia ser optimista, però no va ser així. Els 15 quilòmetres de baixada del Gran Col Ferret va ser l'estocada final. Vaig entendre que alguna cosa no funcionava bé. Estava espantat!!!. Però convençut que faria el màxim per continuar. No va ser possible. Al quilòmetre 123(Champex), amb 23 hores de carrera i amb 6777 mts de desnivell positius i quan només restaven 44 quilòmetres i 2500 metres de desnivell, vaig prendre la decisió de retirar-me. Demano disculpes a tots aquells que em veu ajudar, col·laborar i animar per poder aquesta prova... Físicament venia molt bé, estava content com el meu cap i cos responia. Era fantàstic veure com, sense augmentar el ritme anava avançant a molta gent, però quan menys t'ho esperes arriba allò que no tenies previst, una tendinitis i et deixa fora d'allò que des de gener ho prepares amb tanta il·lusió i ganes. Quantes activitats he deixat de fer per poder preparar a consciència l'UTMB!!!!

Marxo amb bon regust de boca, convençut plenament que plegar va ser la decisió més bona, però trist de no poder arribar de la ma amb el Xavi a meta. De genolls només tinc dos, de curses d'aquestes moltes.

Molts petons, us estimo.

Txema Colomer

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada