11 de setembre de 2010. La ciutat de Suïssa d'Interlaken està abarrotada d'esportistes i espectadors. Més de 4000 persones de seixanta països ens trobem concentrats allí per a córrer. Familiars, amics i públic quadrupliquen la xifra. El dia 11 de setembre es va aixecar solejat i des de la línia la sortida podiem veure lluny el massís nevat del Jungfrau. En poques hores milers de corredors passarem per sota l'arc d'arribada.
El panorama és impressionant. Només ens queda per davant 42,195 metres i 1830 metres de desnivell positiu...
La sortida es fa a l'avinguda principal del poble d'Interlaken. Un cop en marxa, els primers quilòmetres són totalment plans pels carrers de la ciutat i ens ajuden a preparar a les cames a lo que es trobaran més endavant, ja que la sortida està a 566 metres i l'arribada a 2.061 metres. Des dels fanals dels carrers pengen grans cartells amb les fotos dels guanyadors i guanyadores de les 17 edicions anteriors. Els espectadors fan ressonar les carraques al pas dels atletes.
Tampoc falten endreçades orquestres musicals i grups de música tocant instruments típics del país Helvètic. Tot val per ajudar-nos a córrer millor.
Desprès d'abandonar el principal nucli urbà d'Interlaken l'horitzó és de somni. Frondoses praderies a les que pasturen ramats de vaques i ovelles, boscos d'arbres, rius torrencials, granges i poblets amb molts espectadors. Un cop fets els primers 10 quilòmetres, apareixen les primeres pujades i els primers trams de pista i sender, comencem a tenir problemes en mantenir un ritme constant. Els ponts de fusta que creuen els rius torrencials pel desglaç. En alguns trams es comparteix el trajecte en paral·lel amb les vies d'un tren alpí fent dels viatgers espectadors de luxe.
El recorregut de la cursa passa per la pintoresca població de Lauterbrunnen. Si durant tot el recorregut l'animació es fa notar, en aquesta localitat la benvinguda és impressionant i ens obliga als corredors a augmentar el ritme. L'ambient és espectacular!! El pintoresc poble de Lauterbrunnen està a 800 metres d'alçada i es passa en el quilòmetre 20 i es torna a passar en el 25.
Desprès del quilòmetre 25 trobem la dificultat més gran de tot el recorregut. Una pujada molt dura, amb rampes empinades que no ens permet córrer. Hi ha un punt de control on podem sentir de música de fons The Wall de Pink Floyd. Aquesta banda sonora li bé com anell al dit... Encara ens queden per fer 1300 metres de desnivell positiu. Deixem l'asfalt i a partir d'ara el terreny serà un pista de muntanya que més amunt es convertirà en un corriol espectacular.
Dels 42 quilòmetres totals, el 54% són sobre asfalt, el 37% per pistes i el 9% per corriols, un recorregut variat que mai arriba a ser tècnic i complicat.
Per fer més amens els quilòmetres a partir del 25, l'organització fa un marcatge impecable i marca de 250 metres en 250 metres. Un exemple més d'un treball minuciós d'una organització detallista. Els avituallaments amb aigua, begudes isotòniques, gels i altres vitualles, a aquesta alçada de cursa, es van repetint de tant en tant. Els espectadors ja no són tants però si sorollosos, fins i tot és possible sentir a algú que t'anima pel teu nom o nacionalitat al poder-lo llegir en el teu dorsal.
Els nuclis urbans queden endarrere i apareixen aïllades cases de fustes. Continuem guanyant alçada sense descans, només alguna curta baixada ens permet recuperar les cames i els pulmons.
La pista es converteix en un corriol, estem arribant al darrer tram de la cursa. Davant nostre s'aixeca el majestuós massís del Jungfrau. L'escenari de parets, muntanyes, glaceres entretallen la respiració. No podem deixar d'admirar el paisatge. Això és increïble! Hem de continuar lluitant contra la pujada. Els arbres desapareixen degut a l'alçada i el corriol passa entre prats per una cresta d'un llom llarg. És un dels moments més macos de la cursa. La música penetrant d'un gaiter, que vesteix les seves millors gales, i d'un grup bufant llargues trompetes alpines, posen la banda sonora a un escenari de postal.
Els 1839 metres d'ascens per 305 metres de descens bé mereixen un esforç per arribar a aquest paradís alpí. Uns metres de baixada i darrera d'un canvi brusc de sentit apareix l'arc de meta. Una arribada al peu de tres descomunals muntanyes: el Jungfrau de 4.158 metres, el Mönch, de 4.105 metres, i el vertical Eiger, de 3.970 metres. La traducció al català seria com La Donzella, El Monjo i l'Ogre. Bonics noms per a espectaculars cims que culminen una regió declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.
En aquesta edició l'Italià Marco De Gasperi es va fer amb la victòria amb un temps de 2h56:42. En dones va ser l'hongaresa Simona Staicu amb un temps de 3h33:45. En el meu cas, vaig fer un temps de 4h19:38.
Un cop a l'hotel Heidi i sota la dutxa..., ara si que puc afirmar que sens dubte és la MILLOR MARATÓ DE MUNTANYA DEL MÓN!! Hi ha alguns que la comparen amb la Marató de Nova York d'asfalt.
No us la podeu perdre, és una cursa molt maca!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada