dissabte, 6 d’octubre de 2012

LA CAVALLS DE VENT MÉS DURA, I LA MÉS TRISTA.


El divendres 28 de setembre a la tarda l'Iñaki Pérez i jo mateix, passem a recollir el dorsal pel poliesportiu de Bagà. L'ambient és increible. 


Enguany, la cursa ha reunit a l'élit mundial del trail running. Ens creuem amb la Núria Picas, amb en Tòfol Castanyer, l'Anna Frost i l'Anthon Kupricka. Saludem i intercanviem unes paraules amb en Miguel Heras i l'Arnau Julià. Altres que també participaran són en Joe Grant, en Dakota Jones, l'Emma Roca, en Terry Conway i en Kílian Jornet. Tots ells, sens dubte, els millors corredors/es del món. Aquest any, la Cavalls de Vent és una prova de les Skyrunner World Series 2012, i més concretament a les Ultra Skymarathon Series.
Els meus ídols a primera línia de sortida. Foto Enric Violan
Pels corredors amateurs, és tot un privilegi poder tocar, saludar, fer-se fotos amb aquests corredors/es. Si fossin futbolistes estaríem parlant dels Messi's i dels Ronaldo's i seria molt poc probable, per no dir impossible, fer uns passis de pilota amb ells. Jo crec que aquesta és la màgia del trail running, poder compartir amb l´elit la nostra passió i saber que minuts, hores més tard, trepitjarem el mateix camí que els nostres ídols.
Durant la setmana, l'organització ens ha passat notes informatives alertant que durant la cursa s'espera unes condicions meteorològiques poc favorables amb pluja intensa i constant, amb ratxes de vent a cotes altes. La sensació que tenim, amb 24 hores vista, que sigui poc probable que es pugui disputar la prova tal i com està prevista. Hi ha comentaris, no oficials, que l'organització té preparat recorreguts alternatius per escurçar la carrera i evitar als corredors/es fer-nos passar per les cotes més altes de l'itinerari. Nosaltres marxem a descansar pensant que així serà.
Recorregut de la carrera i avituallaments
Dissabte 29 de setembre. Ens llevem a les 6 del matí. Esmorzem i preparem la motxilla amb el material obligatori i amb un extra per combatre el possible mal temps. També preparem la bossa que l'organització ens durà a la metitat de cursa al control del refugi de Prat d'Aguiló. Dins d'aquesta bossa fico roba per poder-me canviar, menjar, sabates, guants... un munt de material per si fos necessari.
Són les 8 del matí del dissabte 29 de setembre. Estic preparat!!
Abans de les 8 del matí deixem la bossa a l'organització i es confirma que el pronòstic meteorològic serà de previsió de pluja durant tot el dia, encara que no seran abundants ni amb tormentes. L'organització també ens recomana extremar algunes precaucions donat que les temperatures per a dissabte seran més baixes de l'habitual. De fet, a falta de 60 minuts per la sortida, cau un xàfec que ens obliga a protegir-nos amb la jaqueta impermeable. Amb l'Iñaki comento en veu alta que estic convençut que l'organització decidirà escurçar o anul·lar la cursa... 
Iñaki i Txema instants previs a la sortida. Foto Enric Violan
La sorpresa és que no s'anul·la ni s'escurça si nó que es manté el recorregut original. Uff, una altra Ultra Trail passada per aigua. Al cap ens venen els records de l'Ultra de la Volta de l'Aneto de finals de juliol on em va caure al damunt molta aigua. Quina mandra!!!

Tret de sortida. Ens posem en marxa. Foto Enric Violan
Però així som de tossuts els corredors/es, sabent que el temps no acompanyaria, 1020 participants estem preparats per començar la carrera.

Instants abans de la sortida. Foto Ander Ortega
Són les 9 del matí i és el tret d'inici de cursa. Per davant tenim 84 quilòmetres i 6000 metres de desnivell positiu. La sortida del poble és espectacular. Un munt d'espectadors ens donen crits d'ànims. El gran grup de seguida s'estira pujant cap a el Paller de Dalt

Em separo de l'Iñaki. El primer control de pas està situat al quilòmetre 7,5 al Refugi de Rebost, a 1640 metres d'alçada. Respecte a la darrera edició en la que vaig participar, passo amb un retard de 10 minuts. Porto 1h19 minuts de cursa. Aprofito per fer un petit avituallament líquid de coca-cola. Durant el recorregut hi ha un munt d'espectadors animant-nos, el mal temps tampoc és un impediment per a ells. 

El grup de corredors sortint del poble de Bagà. Foto Organització.
La ruta continua de pujada i on toca la carretera de Coll de Pal, sento els crits d'anims d'en Joan Ramon Palà i l'Anna Rosa. Quina il·lusió trobar-te amb gent coneguda!!! Segueixo pujant i abans d'arribar a la Collada de Comafloriu ja m'he d'aturar a posar-me la jaqueta impermeable. La pluja fa acte de presència i serà la companya de carrera durant un munt d'hores. La pujada a la Tosa és espectacular, encara que està plovent amb ganes, el nombrós públic no para d'animar-te. El grupet dels Koales Team, amb en Jordi Sella i la Rosa, també m'animen. Arribo al control de pas 2 de Refugi de Niu d'Aliga (quilòmetre 13,61) a 2520 metres en un temps de 2h36min. Un munt de corredors es troben refugiats i aturats dins de les instal·lacions de les pistes d'esquí. Veig tremolors en alguns participants. Em prenc un caldo calent i decideixo continuar la cursa. Continuo 10 minuts per sobre del temps previst. No vull amoïnar-me!!

Arribant a Prats d'Aguiló. Foto Organització
El tram que començo ara és llarg. El terreny està molt relliscós i cal prestar molta atenció per no caure. Creuar el Prat de Moixeró es converteix en un exercici d'equilibri i habilitat. Costa mantenir-se en peu. L'herba està relliscosa i el camí és un fangueig constant. Sort que acostumo a córrer amb bastons i m'ajuden a mantenir-me a dues potes. El corriol de baixada que comença al Coll de Trapa és una trampa contínua. El camí és impracticable... És molt difícil mantenir-se de peu. Molts corredors opten per posar el cul a terra i deixar-se caure com un tobogan. Aquest tram és curt i un cop a la pista, puc recuperar el time de cursa. Arribo al CP 3 en el Refugi Serrat de les Esposes (quilòmetre 28,24) en un temps de 4h41min. He pogut recuperar el temps perdut i si aconsegueixo mantenir aquest ritme, podré rebaixar la meva marca personal de 15h10minuts. Estic molt content i satisfet de com vaig. Les sensacions físiques són molt bones, però la pluja no ha deixat de caure en cap moment. Faig una petita aturada per avituallar-me. L'organització és excel·lent i tenim molt de menjar i de beure. No porto ni tres minuts aturat que el meu cos reacciona i comença a tenir tremolors de fred. De seguida em poso en marxa. Cal evitar estar aturat molta estona.
Kilian Jornet i Anton Krupicka en plena lluita a la Cavalls del Vent 2012. Foto Organització
El tram que faré ara és curt i ràpid. Arribo al CP 4 situat al refugi de Cortals de l'Ingla (quilòmetre 33,24). Continua plovent. Pràcticament ni m'aturo.

Ara bé una secció llarga i pesada. Fins el proper control hi ha 11 quilòmetres. L'itinerari remunta fins el Coll del Pendís i continuarem guanyant alçada fins la cota de 2218 metres del del Cap de Pradell del Serrat de la Muga. Vaig molt moll i el vent fa acte de presència. Començo a tenir sensacions desagradables de fred. Noto com si el meu cos li faltés energia. Passo a tenir tremolors. És molt desagradable. Augmento el ritme per guanyar escalfor corporal però no és possible ja que em falten forces i ànims. La boca no para de picar les dents superiors amb les inferiors. Uff. Se m'està fent llarg aquest tram. Tinc ganes d'arribar al control. El meu cap només pensa en l'escalfor del refugi, en canviar-me de roba i en menjar una mica. Per fi arribo al CP5 del Refugi de Prat d'Aguilo (43,93km) en un temps de 7h44 minuts. Encara que estic dins del temps de previst, el meu cos necessita fer una aturada i canviar-me de roba.


Arribant al Control de Prats d'Aguiló. Foto Quim Ferrero.
Una voluntària em dona la meva bossa i em dirigeixo sense pensar-m'ho a dins del refugi. Mai m'hagés imaginat veure una imatge tant dantesca a dins del refugi. No vull exagerar però dubto si no hi havia dins del refugi més de 300 persones. Estava ple de gom a gom. De fet vaig tenir dificultat per trobar un petit racó on poder-me canviar. Les cares de patiment dels corredors/es són evidents. Recordo una imatge d'un participant estirat a una camilla, despullat i tapat per un munt de mantes. Els símptomes d´hipotèrmia són visibles en ell. No para de tremolar i necessita les atencions d'una metgessa que està fent una fantàstica assistència. Em canvio ràpidament de roba i una voluntària m'ofereix una tassa de caldo calent i un plat de macarrons. En aquells moments tot em senta de meravella. Crec que vaig estar aturat uns 40 minuts, temps suficient per contactar amb l'Iñaki Pérez i en Carlos Sadurní.

Un cop, tots tres, ens hem canviat de roba i ens hem avituallat, decidim continuar la cursa i no separar-nos fins arribar a Bagà. Prenc la decisió de deixar per un altre moment de rebaixar la marca personal i opto per anar a acabar la cursa amb seguretat.

La sortida del refugi de Prat d'Aguiló és terrible. El canvi de temperatura de l'escalfor del refugi al fred de l'exterior fa que el cos reaccioni i torni a tremolar. M'abrigo bé, samarreta tèrmica, guants, barret de llana, jaqueta... Són en aquests moments on el material juga un paper important i només deixa continuar endavant els que van ben equipats. A Prats d'Aguiló un munt de corredors/es es veuen obligats a deixar la carrera i ser evacuats.

A mi sempre m'agrada dur roba extra de més i a un corredor valencià li vaig deixar una samarreta tèrmica per poder continuar la cursa.

Pujant a la Tosa. Foto Organització
Sense perdre gaire temps, continuem la cursa. La pujada al Pas de Gosolans la fem a bon ritme. Ens creuem amb uns corredors que estan reculant. El fred, la pluja, el vent, la boira, obliguen a desfer el camí per tornar al refugi de Prat d'Aguiló i abandonar la cursa. Recordo, que un corredor necessita ajuda d'altres per poder baixar. Una imatge que em va impressionar.

Arribo al Pas de Gosolans, a 2430 metres envoltat de boira. El terra està blanquinós per l'aigua-neu que està caient. La sensació tèrmica és baixa, molt baixa. (Un cop vaig acabar la cursa, un mitjà de comunicació escrivia que es van arribar a temperatures per sota dels 0ºC). Torno a tenir fred. Començo a tenir dubtes si seré capaç d'aguantar... Travessar la Serra Pedregosa amb aquestes condicions no són gaire motivadores. L'Iñaki va uns metres per davant meu. Estic sol i començo a tenir pensaments d'abandonar la carrera en el proper control de pas. Si ja és dur córrer 85 quilòmetres en condicions normals, més dur és fer-ho sota la pluja i amb fred. Per sort, la baixada és ràpida i la temperatura ambient augmenta. Arribo al Coll de les Bassotes i ara només queda fer uns 7 quilòmetres per pista fins el Refugi Lluis Estasen.

Abans d'arribar al CP6 li comento a l'Iñaki que vull abandonar. No estic gens motivat i no li veig cap sentit continuar amb aquestes condicions meteorològiques. Esperava que les meves paraules trobessin complicitat amb l'Iñaki, però va ser tot lo contrari. Ell volia acabar la cursa, mai l'havia finalitzada i, encara que anéssim lents, volia arribar a Baga. La seva resposta ferma i segura em va fer canviar de parer. Tenia clar que si ell no plegava, jo no el deixava sol. El pacte d'acabar plegats i la responsabilitat de no deixar que ningú anés sol, va fer que canviés d'opinió i que continués amb ell i amb en Carlos.

Arribo al CP6 del Refugi Lluís Estasen (55,8km) en un temps de cursa de 10h18minuts. Faig un avituallament generós en menjar. L'organització ens comenta que hi ha moltíssima gent que s'ha retirat a Prats del Cadí i que la temperatura en aquell moment és de 6ºC.

El tram que trobarem a continuació és una baixada molt pronunciada, vertiginosa, que ens durà al CP7 que està situat en el Refugi del Gresolet. És un tram curt, només 4 quilòmetres. Però en 1 quilòmetre baixarem uns 400 metres de desnivell per un terreny relliscós, tècnic i complicat de mantenir-se de peu. S'ha fet de nit i la llum del frontal serà la nostra aliada per continuar pel bon camí.

El CP7 en el Refugi de Gresolet (59,11km). Portem de cursa 11h17minuts. En aquest punt de cursa, l' organització té preparat un fantàstic avituallament i uns simples entrepans de pernil dolç i formatge i un got de coca-cola són les nostres delícies. Saludem a en Pau, marit de l'experta i veterana corredora Teresa Farriol. Ens comenta que li està fent d'assistència i que l'espera en aquest punt. Malauradament la Teresa no va arribar mai!! Quina pena!! El seu marit, ni cap de nosaltres teníem constància que la Teresa estava lluitant per viure mentre baixava del Cadi cap a el refugi Lluis Estasen. El meu condol a la seva família!!

Perfil de l'itinerari. 85km i 6000 mts D+.
La sortida de Gresolet la fem sota una intensa pluja. Per sort, la pujada al Coll de la Bauma a 1577 metres, ens ajuda a recuperar la temperatura corporal. El traçat de la ruta ressegueix corriols i camins estrets sota un extens bosc de pins. El CP8 està situat a Sant Martí del Puig. És el quilòmetre 67,9 de la cursa. Sense gaire temps d'aturada, continuem tots tres la marxa.

Ara ens queda per afrontar una dura ascensió de 4 quilòmetres amb un desnivell positiu de 600 metres fins l'altre control que es troba situat al Refugi Sant Jordi a 1565 metres. El camí ressegueix de pujada el torrent del Forat, creuant-lo en nombroses ocasions. A la zona dels Empedrats, el torrent ja té dimensions de riu i creuar-lo significa ficar els peus dins de l'aigua. Què importa això en aquestes alçades si porto un munt d'hores amb el peus mullats!!!!. No paga la pena complicar-se en fer equilibris per damunt de les pedres i evitar el contacte amb l'aigua.

El CP 9, a 1565 metres d'alçada, és el punt quilométric 72,94 i està situat en el Refugi Sant Jordi. Porto 14h i 28 minuts de cursa. Aprofito per fer una petita aturada per avituallar-me d'aigua i de menjar. No puc estar gaire temps parat. El cos reacciona contra el fred amb tremolors. Està clar que he d'estar tota l'estona en activitat. L'organització m'informa que només em queda 1h30minuts per arribar a Bagà. Ja tinc ganes!!!

El camí continua baixant fins el Mas d'Escriu i a partir d'aquí només restarà fer una pujada de 200 metres de desnivell fins el Coll d'Escriu de 1509 metres d'alçada. Només 8 quilòmetres, tots de baixada per una ample pista i després per carretera fins a Baga. Però el problema són els meus genolls. Em fan molt mal i no puc fer la baixada al ritme que m'hagués agradat. He d'anar més lent i en algun tram caminar. En Carlos Sadurní s'avança, i l'Iñaki i jo anem junts. Els darrers 2 quilòmetres es fan interminables. Mai s'acaben.

Arribo a meta el 30 classificat de la meva categoria i el 132 de la general de 1000 corredors en un temps de 16h 37 minuts i 25 segons acompanyat de l'Iñaki Pérez. Un cop creuat la línia d'arribada, els nostres comentaris són de satisfacció. Valorem el temps realitzat tenint en compte les condicions tan adverses que ens ha castigat durant més de 15 hores.

Just davant meu va arribar el corredor valencià a qui li vaig deixar la samarreta tèrmica. Les seves paraules són d'agraïment i verbalitza en veu alta que: “la teva samarreta m'ha ajudat a poder acabar la cursa”.

Dies posteriors a la cursa, la meva alegria es converteix en indignació, ràbia i tristor. El desgraciat accident de la Teresa ens podia haver passat a qualsevol. I la notícia de la seva desaparició va enfosquir l'èxit d'haver finalitzat l'Ultra de Cavalls de Vent. Jo vaig patir fred durant la carrera i no vaig saber retirar-me i dir que NO era dia per continuar competint. Sabia que plouria, però en cap moment m'hagués imaginat que la temperatura fos tant baixa. Els corredors sovint som massa tossuts i no sabem dir NO. És molt fàcil opinar a posteriori i molt difícil prendre decisions en calent, però crec, i és la meva opinió, que l'organització havia d' haver tallat la carrera a Prat d'Aguiló a partir d'una hora i no haver deixat continuar a ningú. Les complicades condicions meteorològiques havien d' haver obligat a l'organització a prendre una decisió de seguretat i no pensar que tots podem  fer el recorregut en menys de 12 hores. En els punts més alts del recorregut va fer més fred del que estava previst en aquelles alçades de l'any. Els primers responsables de tot som els corredors i no podem permetre que la nostra afició, la nostra passió, es converteixi en el nostre calvari. Hem de saber que la natura, la muntanya, és qui marca els límits i qui ens frena. Hem d'aprendre que les retirades també són victòries que ens poden evitar lesions i tenir-nos frenats durant llargues temporades.

Kílian creuant la línia d'arribada a Bagà. Foto Organització
Dels 1020 corredors/es inscrits, només vam sortir dissabte a les 9 hores 890, arribant a meta 210. Kílian Jornet va ser el guanyador de la prova amb un temps rècord de 8h42 minuts. En Kílian va dominar la carrera des del principi fins al final. 


Cap dels altres corredors van estar a la seva alçada. 


Emelie Forsberg, Nuria Picas i Anna Frost. Foto Organització
En la categoria femenina el triomf va ser per la catalana Núria Picas, amb un temps espectacular de 10h 34 minuts 42 segons.
En Kílian Jornet. Guanyador de la prova. Foto Organització



video
Vídeo de Sergi Grifol

6 comentaris:

  1. Et felicito per la teva crónica i per les conclusions finals a les que s'hi hauria de parar compte en properes ocasions. Una abraçada.
    Rosa Amorós

    ResponElimina
  2. Sovint, ens costa moltíssim dir que NO. És una paraula que hauríem de tenir-la present en alguns moments de carrera i en l'educació dels nostres fills.

    ResponElimina
  3. Txema, felicitats per acabar la cursa i per fer aquesta crònica tan clarificadora de com va anar en tot moment la cavalls. Felicitats i ànims per la pròxima.xg.

    ResponElimina
  4. Gràcies XG. La propera serà d'asfalt: Marató de València.

    ResponElimina
  5. Txema, com dius, potser la organitzacio hauria d'haver aturat la cursa perque com s'ha vist, encara que els corredors siguin experimentats, no son capaços de dir prou. Molt bona la cronica.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Eduard, estic d'acord amb el teu comentari. Però nosaltres hem de saber dir prou abans d'arribar a situacions límit.

      Elimina