El divendres 28 de setembre a la tarda l'Iñaki Pérez i jo mateix, passem a recollir el dorsal pel poliesportiu de Bagà. L'ambient és increible.
Enguany, la cursa ha reunit a l'élit mundial del trail running. Ens creuem amb la Núria Picas, amb en Tòfol Castanyer, l'Anna Frost i l'Anthon Kupricka. Saludem i intercanviem unes paraules amb en Miguel Heras i l'Arnau Julià. Altres que també participaran són en Joe Grant, en Dakota Jones, l'Emma Roca, en Terry Conway i en Kílian Jornet. Tots ells, sens dubte, els millors corredors/es del món. Aquest any, la Cavalls de Vent és una prova de les Skyrunner World Series 2012, i més concretament a les Ultra Skymarathon Series.
Pels corredors amateurs, és tot un privilegi poder tocar, saludar, fer-se fotos amb aquests corredors/es. Si fossin futbolistes estaríem parlant dels Messi's i dels Ronaldo's i seria molt poc probable, per no dir impossible, fer uns passis de pilota amb ells. Jo crec que aquesta és la màgia del trail running, poder compartir amb l´elit la nostra passió i saber que minuts, hores més tard, trepitjarem el mateix camí que els nostres ídols.
Enguany, la cursa ha reunit a l'élit mundial del trail running. Ens creuem amb la Núria Picas, amb en Tòfol Castanyer, l'Anna Frost i l'Anthon Kupricka. Saludem i intercanviem unes paraules amb en Miguel Heras i l'Arnau Julià. Altres que també participaran són en Joe Grant, en Dakota Jones, l'Emma Roca, en Terry Conway i en Kílian Jornet. Tots ells, sens dubte, els millors corredors/es del món. Aquest any, la Cavalls de Vent és una prova de les Skyrunner World Series 2012, i més concretament a les Ultra Skymarathon Series.
Els meus ídols a primera línia de sortida. Foto Enric Violan |
Durant la setmana, l'organització ens ha passat notes informatives alertant que durant la cursa s'espera unes condicions meteorològiques poc favorables amb pluja intensa i constant, amb ratxes de vent a cotes altes. La sensació que tenim, amb 24 hores vista, que sigui poc probable que es pugui disputar la prova tal i com està prevista. Hi ha comentaris, no oficials, que l'organització té preparat recorreguts alternatius per escurçar la carrera i evitar als corredors/es fer-nos passar per les cotes més altes de l'itinerari. Nosaltres marxem a descansar pensant que així serà.
Recorregut de la carrera i avituallaments |
Són les 8 del matí del dissabte 29 de setembre. Estic preparat!! |
Iñaki i Txema instants previs a la sortida. Foto Enric Violan |
Tret de sortida. Ens posem en marxa. Foto Enric Violan |
Instants abans de la sortida. Foto Ander Ortega |
Em separo de l'Iñaki. El primer control de pas està situat al quilòmetre 7,5 al Refugi de Rebost, a 1640 metres d'alçada. Respecte a la darrera edició en la que vaig participar, passo amb un retard de 10 minuts. Porto 1h19 minuts de cursa. Aprofito per fer un petit avituallament líquid de coca-cola. Durant el recorregut hi ha un munt d'espectadors animant-nos, el mal temps tampoc és un impediment per a ells.
El grup de corredors sortint del poble de Bagà. Foto Organització. |
Arribant a Prats d'Aguiló. Foto Organització |
Kilian Jornet i Anton Krupicka en plena lluita a la Cavalls del Vent 2012. Foto Organització |
Ara bé una secció llarga i pesada. Fins el proper control hi ha 11 quilòmetres. L'itinerari remunta fins el Coll del Pendís i continuarem guanyant alçada fins la cota de 2218 metres del del Cap de Pradell del Serrat de la Muga. Vaig molt moll i el vent fa acte de presència. Començo a tenir sensacions desagradables de fred. Noto com si el meu cos li faltés energia. Passo a tenir tremolors. És molt desagradable. Augmento el ritme per guanyar escalfor corporal però no és possible ja que em falten forces i ànims. La boca no para de picar les dents superiors amb les inferiors. Uff. Se m'està fent llarg aquest tram. Tinc ganes d'arribar al control. El meu cap només pensa en l'escalfor del refugi, en canviar-me de roba i en menjar una mica. Per fi arribo al CP5 del Refugi de Prat d'Aguilo (43,93km) en un temps de 7h44 minuts. Encara que estic dins del temps de previst, el meu cos necessita fer una aturada i canviar-me de roba.
Una voluntària em dona la meva bossa i em dirigeixo sense pensar-m'ho a dins del refugi. Mai m'hagés imaginat veure una imatge tant dantesca a dins del refugi. No vull exagerar però dubto si no hi havia dins del refugi més de 300 persones. Estava ple de gom a gom. De fet vaig tenir dificultat per trobar un petit racó on poder-me canviar. Les cares de patiment dels corredors/es són evidents. Recordo una imatge d'un participant estirat a una camilla, despullat i tapat per un munt de mantes. Els símptomes d´hipotèrmia són visibles en ell. No para de tremolar i necessita les atencions d'una metgessa que està fent una fantàstica assistència. Em canvio ràpidament de roba i una voluntària m'ofereix una tassa de caldo calent i un plat de macarrons. En aquells moments tot em senta de meravella. Crec que vaig estar aturat uns 40 minuts, temps suficient per contactar amb l'Iñaki Pérez i en Carlos Sadurní.
Arribant al Control de Prats d'Aguiló. Foto Quim Ferrero. |
Un cop, tots tres, ens hem canviat de roba i ens hem avituallat, decidim continuar la cursa i no separar-nos fins arribar a Bagà. Prenc la decisió de deixar per un altre moment de rebaixar la marca personal i opto per anar a acabar la cursa amb seguretat.
La sortida del refugi de Prat d'Aguiló és terrible. El canvi de temperatura de l'escalfor del refugi al fred de l'exterior fa que el cos reaccioni i torni a tremolar. M'abrigo bé, samarreta tèrmica, guants, barret de llana, jaqueta... Són en aquests moments on el material juga un paper important i només deixa continuar endavant els que van ben equipats. A Prats d'Aguiló un munt de corredors/es es veuen obligats a deixar la carrera i ser evacuats.
A mi sempre m'agrada dur roba extra de més i a un corredor valencià li vaig deixar una samarreta tèrmica per poder continuar la cursa.
Pujant a la Tosa. Foto Organització |
Arribo al Pas de Gosolans, a 2430 metres envoltat de boira. El terra està blanquinós per l'aigua-neu que està caient. La sensació tèrmica és baixa, molt baixa. (Un cop vaig acabar la cursa, un mitjà de comunicació escrivia que es van arribar a temperatures per sota dels 0ºC). Torno a tenir fred. Començo a tenir dubtes si seré capaç d'aguantar... Travessar la Serra Pedregosa amb aquestes condicions no són gaire motivadores. L'Iñaki va uns metres per davant meu. Estic sol i començo a tenir pensaments d'abandonar la carrera en el proper control de pas. Si ja és dur córrer 85 quilòmetres en condicions normals, més dur és fer-ho sota la pluja i amb fred. Per sort, la baixada és ràpida i la temperatura ambient augmenta. Arribo al Coll de les Bassotes i ara només queda fer uns 7 quilòmetres per pista fins el Refugi Lluis Estasen.
Abans d'arribar al CP6 li comento a l'Iñaki que vull abandonar. No estic gens motivat i no li veig cap sentit continuar amb aquestes condicions meteorològiques. Esperava que les meves paraules trobessin complicitat amb l'Iñaki, però va ser tot lo contrari. Ell volia acabar la cursa, mai l'havia finalitzada i, encara que anéssim lents, volia arribar a Baga. La seva resposta ferma i segura em va fer canviar de parer. Tenia clar que si ell no plegava, jo no el deixava sol. El pacte d'acabar plegats i la responsabilitat de no deixar que ningú anés sol, va fer que canviés d'opinió i que continués amb ell i amb en Carlos.
Arribo al CP6 del Refugi Lluís Estasen (55,8km) en un temps de cursa de 10h18minuts. Faig un avituallament generós en menjar. L'organització ens comenta que hi ha moltíssima gent que s'ha retirat a Prats del Cadí i que la temperatura en aquell moment és de 6ºC.
El tram que trobarem a continuació és una baixada molt pronunciada, vertiginosa, que ens durà al CP7 que està situat en el Refugi del Gresolet. És un tram curt, només 4 quilòmetres. Però en 1 quilòmetre baixarem uns 400 metres de desnivell per un terreny relliscós, tècnic i complicat de mantenir-se de peu. S'ha fet de nit i la llum del frontal serà la nostra aliada per continuar pel bon camí.
El CP7 en el Refugi de Gresolet (59,11km). Portem de cursa 11h17minuts. En aquest punt de cursa, l' organització té preparat un fantàstic avituallament i uns simples entrepans de pernil dolç i formatge i un got de coca-cola són les nostres delícies. Saludem a en Pau, marit de l'experta i veterana corredora Teresa Farriol. Ens comenta que li està fent d'assistència i que l'espera en aquest punt. Malauradament la Teresa no va arribar mai!! Quina pena!! El seu marit, ni cap de nosaltres teníem constància que la Teresa estava lluitant per viure mentre baixava del Cadi cap a el refugi Lluis Estasen. El meu condol a la seva família!!
Perfil de l'itinerari. 85km i 6000 mts D+. |
Ara ens queda per afrontar una dura ascensió de 4 quilòmetres amb un desnivell positiu de 600 metres fins l'altre control que es troba situat al Refugi Sant Jordi a 1565 metres. El camí ressegueix de pujada el torrent del Forat, creuant-lo en nombroses ocasions. A la zona dels Empedrats, el torrent ja té dimensions de riu i creuar-lo significa ficar els peus dins de l'aigua. Què importa això en aquestes alçades si porto un munt d'hores amb el peus mullats!!!!. No paga la pena complicar-se en fer equilibris per damunt de les pedres i evitar el contacte amb l'aigua.
El CP 9, a 1565 metres d'alçada, és el punt quilométric 72,94 i està situat en el Refugi Sant Jordi. Porto 14h i 28 minuts de cursa. Aprofito per fer una petita aturada per avituallar-me d'aigua i de menjar. No puc estar gaire temps parat. El cos reacciona contra el fred amb tremolors. Està clar que he d'estar tota l'estona en activitat. L'organització m'informa que només em queda 1h30minuts per arribar a Bagà. Ja tinc ganes!!!
El camí continua baixant fins el Mas d'Escriu i a partir d'aquí només restarà fer una pujada de 200 metres de desnivell fins el Coll d'Escriu de 1509 metres d'alçada. Només 8 quilòmetres, tots de baixada per una ample pista i després per carretera fins a Baga. Però el problema són els meus genolls. Em fan molt mal i no puc fer la baixada al ritme que m'hagués agradat. He d'anar més lent i en algun tram caminar. En Carlos Sadurní s'avança, i l'Iñaki i jo anem junts. Els darrers 2 quilòmetres es fan interminables. Mai s'acaben.
Arribo a meta el 30 classificat de la meva categoria i el 132 de la general de 1000 corredors en un temps de 16h 37 minuts i 25 segons acompanyat de l'Iñaki Pérez. Un cop creuat la línia d'arribada, els nostres comentaris són de satisfacció. Valorem el temps realitzat tenint en compte les condicions tan adverses que ens ha castigat durant més de 15 hores.
Just davant meu va arribar el corredor valencià a qui li vaig deixar la samarreta tèrmica. Les seves paraules són d'agraïment i verbalitza en veu alta que: “la teva samarreta m'ha ajudat a poder acabar la cursa”.
Dies posteriors a la cursa, la meva alegria es converteix en indignació, ràbia i tristor. El desgraciat accident de la Teresa ens podia haver passat a qualsevol. I la notícia de la seva desaparició va enfosquir l'èxit d'haver finalitzat l'Ultra de Cavalls de Vent. Jo vaig patir fred durant la carrera i no vaig saber retirar-me i dir que NO era dia per continuar competint. Sabia que plouria, però en cap moment m'hagués imaginat que la temperatura fos tant baixa. Els corredors sovint som massa tossuts i no sabem dir NO. És molt fàcil opinar a posteriori i molt difícil prendre decisions en calent, però crec, i és la meva opinió, que l'organització havia d' haver tallat la carrera a Prat d'Aguiló a partir d'una hora i no haver deixat continuar a ningú. Les complicades condicions meteorològiques havien d' haver obligat a l'organització a prendre una decisió de seguretat i no pensar que tots podem fer el recorregut en menys de 12 hores. En els punts més alts del recorregut va fer més fred del que estava previst en aquelles alçades de l'any. Els primers responsables de tot som els corredors i no podem permetre que la nostra afició, la nostra passió, es converteixi en el nostre calvari. Hem de saber que la natura, la muntanya, és qui marca els límits i qui ens frena. Hem d'aprendre que les retirades també són victòries que ens poden evitar lesions i tenir-nos frenats durant llargues temporades.
Kílian creuant la línia d'arribada a Bagà. Foto Organització |
Cap dels altres corredors van estar a la seva alçada.
Emelie Forsberg, Nuria Picas i Anna Frost. Foto Organització |
En Kílian Jornet. Guanyador de la prova. Foto Organització |
Vídeo de Sergi Grifol
Et felicito per la teva crónica i per les conclusions finals a les que s'hi hauria de parar compte en properes ocasions. Una abraçada.
ResponEliminaRosa Amorós
Sovint, ens costa moltíssim dir que NO. És una paraula que hauríem de tenir-la present en alguns moments de carrera i en l'educació dels nostres fills.
ResponEliminaTxema, felicitats per acabar la cursa i per fer aquesta crònica tan clarificadora de com va anar en tot moment la cavalls. Felicitats i ànims per la pròxima.xg.
ResponEliminaGràcies XG. La propera serà d'asfalt: Marató de València.
ResponEliminaTxema, com dius, potser la organitzacio hauria d'haver aturat la cursa perque com s'ha vist, encara que els corredors siguin experimentats, no son capaços de dir prou. Molt bona la cronica.
ResponEliminaEduard, estic d'acord amb el teu comentari. Però nosaltres hem de saber dir prou abans d'arribar a situacions límit.
Elimina